Declaració institucional del 8 de març de 2022. Dia Internacional de les Dones

Tot i els avenços aconseguits en tres segles de corrents de pensament feminista i dos segles de lluita organitzada, els drets de les dones encara no estan plenament garantits. Tot i els avenços en polítiques públiques, els drets de les dones s’han de continuar lluitant i recordant amb força. S’han fet passos pels drets de les dones al nostre país i arreu, sí. Passos per avançar per a la igualtat i, per avançar en clau feminista per una societat més justa. No obstant hi ha molt camí per recórrer.

El patriarcat i la seva ideologia, el masclisme, són presents a la nostra societat. El gènere, juntament amb altres eixos d’opressió, és encara avui un element central de les estructures i les relacions socials, econòmiques i polítiques. A través de les relacions de poder de gènere, el patriarcat reprodueix quotidianament estereotips, rols socials i jerarquies d’estatus que coarten la llibertat de les nenes, les adolescents i les dones.  

D’una banda, persisteixen greus desigualtats materials com la feminització de la pobresa, l’assignació a les dones del treball de cures no remunerat i de menystingut valor social, la segregació vertical i horitzontal del mercat laboral, sous més baixos ―fins i tot salaris inferiors per la mateixa feina― i condicions laborals més precàries per a les dones. D’altra banda, el patriarcat ho impregna tot de jerarquies, desigualtats i discriminacions que són alhora la base de les violències masclistes que es produeixen en cadascun dels àmbits de la vida, de la devaluació de tot allò relacionat amb la feminitat i amb les dones, del sexisme i la misogínia disfressats de tradicions o d’humor, d’una pressió estètica asfixiant que cosifica les dones i hipersexualitza les nenes i les adolescents, i de la sobre representació dels homes en els llocs de lideratge, de presa de decisions i de més visibilitat, incloent-hi els mitjans de comunicació.

També impera la ceguesa de gènere, que no té en compte les experiències, les realitats, les necessitats i les expectatives de la meitat de la població, que no posa en valor el saber de les dones -la meitat de la població- perquè sigui reconegut i impregni en nombroses lleis i polítiques públiques, en els currículums educatius, en el disseny dels productes tecnològics, i en les normes i pràctiques -formals i informals- de funcionament de les institucions, de les organitzacions polítiques, econòmiques i socials o de les entitats. Són injustícies de gènere que sumen amb el classisme, el racisme, la heteronormativitat, el capacitisme, l’edatisme o la situació administrativa, i produeixen formes específiques i agreujades de subordinació de les dones.

La transformació feminista imparable ha començat perquè els feminismes són el moviment sociopolític més potent i transversal que hi ha actualment a escala global. La plena garantia dels drets humans de les dones no pot esperar més. No és just demanar a les dones que esperin més temps. No és una utopia, ni pot ser tampoc una promesa per a les generacions futures. El reclam històric de justícia, equitat i llibertat ha de fer-se realitat en breu.

Ara, les vindicacions feministes són clares:

Acabar d’una vegada per totes amb les injustícies distributives i de reconeixement, i assegurar la paritat i l’igual valor de la veu de les dones en la participació en totes les esferes. Perquè davant les desigualtats, discriminacions i violències estructurals que pateixen les dones pel sol fet de ser dones, hi ha dos canvis imprescindibles i inajornables. En primer lloc, el paper actiu dels homes per identificar i rebutjar els estereotips, les actituds i els comportaments masclistes propis i dels seus entorns laborals, familiars o d’amistats que normalitzen i perpetuen la discriminació, el menysteniment, la cosificació o les violències envers les dones i que, al mateix temps, els imposen a ells mateixos una determinada manera de ser i de fer com a homes.

Així mateix, els homes han d’assumir la responsabilitat que els pertoca en la sostenibilitat de la vida, i en el treball domèstic i de cures. El feminisme és per a tothom. En segon lloc, la resposta institucional ha d’estar a l’alçada d’aquesta situació enquistada. La vitalitat del moviment feminista al carrer ha fet possible en les darreres dècades que els feminismes i la seva agenda política transformadora hagin irromput amb força a les institucions. Les regidories als ajuntaments, els serveis d’equitat, els serveis d’atenció a les dones, els serveis per a la igualtat i de feminisme de Diputacions i Generalitat de Catalunya.

Estructures totes elles per deixar enrere la lògica sectorial amb què s’han identificat les polítiques d’igualtat i que requereixen el reconeixement i els recursos humans i materials necessaris per dur-les a terme. Estructures per elaborar polítiques feministes transversals, interseccionals i globals que impliquin tots els nivells i àmbits d’actuació dels poders públics, incloent-hi els pressupostos públics. Polítiques públiques per impulsar una veritable transformació feminista que, posant la vida al centre, adreci les necessitats pràctiques més immediates i que, simultàniament, impulsi canvis estructurals per enderrocar el patriarcat. Polítiques públiques que siguin un dic de contenció davant la presència creixent del feixisme i d’altres moviments antidrets i antigènere, tant a Catalunya com a escala global. Un dic de contenció cap les violències creixents en joves.

La transformació feminista ha de suposar també una nova forma de fer política, més democràtica i participativa, en què les polítiques públiques siguin el resultat d’una interlocució real amb entitats i col·lectius, especialment d’aquells que defensen la justícia social en totes les seves expressions, amb l’objectiu de dissenyar conjuntament un nou contracte social que permeti viure vides lliures i dignes a tothom. Una forma de fer política també en què les institucions dels diferents àmbits territorials col·laborin i cooperin per fer efectius els drets ja assolits i per impulsar nous drets feministes.

Les dones que constituïm la meitat de la població del món i que ha estat el grup més nombrós de població exclosa, oprimida, subordinada i invisibilitzada de manera constant, aquest 8 de març, tornarem a  alçar la veu pels seus drets. Dempeus i ni un pas enrere.

Ple del Consell Comarcal del Garraf.

17 de febrer de 2022